24.1.07
SOBRE ALGUNS DRETS DEL REIS I DE LES REINES DE LA CASA
Declaració particular dels drets dels infants i joves
Aquesta declaració de drets no és universal. Desgraciadament hi ha moltes criatures que encara no tenen les necessitats bàsiques cobertes i tot el que proclama aquesta declaració és, per a ells, paper mullat.
Aquesta declaració només pretén cridar l'atenció davant de les dimissions que sovint fem els adults del nostre paper d'educadors dels més petits. També pretén cridar l'atenció davant d'unes exigències que imposem als més menuts i a les més menudes, exigències que no sorgeixen de les seves necessitats, sinó que més aviat neixen de la nostra inseguretat davant del futur i, potser, de la nostra impotència i de la nostra por.
Aquests són els nou drets que volem defensar. El desè (si és que sempre ha d'haver-hi un desè) el podeu escriure vosaltres.
Dret a conèixer el valor d'un 'no'
Els nens i les nenes tenen necessitat de sentir la paraula 'no'. Davant de les moltes demandes que ens fan hem d'aprendre a dir 'no'. No sempre, és clar. Només quan és convenient. Ja sabem que algú ens preguntarà quan é convenient dir 'no'. La resposta no la tenim nosaltres; cadascú ha de trobar la seva. L'únic que podem dir és que la intuïció sempre ajuda a orientar-se i que convé tenir una bona dosi de sentit comú a l'hora de prendre decisions.
Dret a mirar la tele una estoneta, i a mirar-la acompanyats
La televisió pot presentar-nos espectacles llastimosos al costat de programes que mostren un alt grau de sensibilitat i intel·ligència. Allò que hem de fer és saber optar i, sobretot, ensenyar a optar. Els nens i nenes tenen dret a veure la televisió. Aquest dret, però, demana companyia, perquè del diàleg que la criatura estableix amb l'adult en traurà lliçons que l'ajudaran a conèixer, a saber, a viure, a conviure i a estimar. El mal amenaça quan el televisor es converteix en una nova mainadera, en una nova metàfora de la soledat. Els infants tenen dret, també, que se'ls ensenyi a fer una acció molt senzilla: apagar el televisor.
Dret a no saber nedar, ni anglès, ni música, ni ballet, ni bàsquet, ni karate...
abans de quatre anys, per exemple. Les criatures tenen dret a no tenir una agenda de primer ministre. Tenen dret a tenir una vida relaxada, sense imposicions que sacrifiquen el present a l'altar d'un futur que els adults intentem imaginar i que oblida que la vida acostuma a ser una sorpresa. Per a tot hi ha un temps, i aquest temps ha de respondre al sentit de la mesura. No podem oblidar que els nens i nenes necessiten jugar com necessiten el pa que mengen, perquè amb el joc tenen la possibilitat d'organitzar el món, d'imaginar-lo, de recrear-lo, d'estructurar-lo i desestructurar-lo. Necessiten jugar, necessiten el conte abans d'anar a dormir, necessiten la mà de l'adult quan han de travessar el carrer i necessiten un parell d'orelles disposades a escoltar els seus relats.
Dreta a avorrir-se
Els nens i les nenes necessiten badallar per culpa de l'avorriment. Ens horroritza que un nen o una nena badi. Hem oblidat que badar és deixar el pensament entre dues aigües, en una mena de terreny de ningú. Badar és construir lentament. L'avorriment és una de les mares de la creació, és la parada que fem per recuperar l'aire. És el pas que fem enrere per agafar impuls per anar avançant. Gosem afirmar que l'avorriment està darrere de totes les obres que els éssers han creat per ser contemplades pels altres.
Dret a saber què és la tristesa
La vida, per sort de tots, no és un parc temàtic. Hi ha moltes situacions que ens estoven, des de la mort de persones estimades fins a moltes de les situacions en què la dignitat humana queda per sota dels límits. La tristesa és un sentiment tan necessari com l'alegria, perquè ens dóna la mesura de la nostra condició humana. Els nens i les nenes tenen dreta a saber que hi ha vivències tristes que també ens ensenyen a viure. De tant en tant convé plorar.
Dret a caminar pel súper sense donar trompades amb el carretó a la gent gran
Els nens i les nenes tenen dret a saber que les altres persones tenen cames, sobretot la gent gran, que les tenen cansades i amb varius doloroses. D'aquest dret en penja un altre: el dreta a no tenir el caramel després d'un bon marraneig. Si veiem que no sabrem resistir-nos a la seva demanda, més val que no castiguem el públic amb crits o espectacles que no fan altra cosa que mostrar la nostra impotència.
Dret a tenir uns adults al costat que no llencin les burilles del cendrer del cotxe al mig del carrer
Els nens i les nenes tenen dret a tenir uns adults que prediquin amb l'exemple. Els valors per viure i conviure es mostren a través de la coherència entre els valors que desitgem i la nostra pràctica quotidiana. No calen discursos abrandats ni declaracions solemnes. Només una micona de coherència i de fidelitat a allò que creiem.
Dret a ser escoltats
Els nens i les nenes tenen dret a ser escoltats amb tot el cos, amb les orelles i amb els ulls, amb la tíbia i el peroné, amb el cor i el cervell. Tenen dreta a ser escoltats des d'una actitud que no demani explicacions, que no castigui, que no critiqui, que no emeti judicis de valor, perquè a vegades allò que necessiten és, senzillament, sentir-se acollits.
Dreta a conèixer que hi ha uns límits
Els nens i les nenes tenen la necessitat de tenir límits. Els han de conèixer i respectar per poder créixer amb harmonia, de manera saludable i joiosa. Han de ser uns límits raonats i raonables, i sobretot clars. han de saber que sovint necessiten el permís d'algú per fer tal cosa, que no poden arribar a l'hora que volen, que no tenen dreta a llençar al carrer les closques de les pipes, que han d'adreçar-se als altres procurant no maltractar la seva imatge, que no poden posar la música al volum que volen, que a vegades han de deixar el seient a una altra persona, que... El pitjor límit que hi ha és no conèixer els límits.
Ja ho veieu. No són grans coses, les que hem exposat. Però són detalls petits que van configurant una manera d'entendre la vida i les relacions entre les persones. Els exemples podrien ser uns altres. Només demanem que sapiguem transcendir les anècdotes per poder trobar alguna categoria.
Tot plegat es pot resumir d'aquesta manera: hem d'abocar els nostres nens i nenes a viure la vida de la manera més intensa possible, amb totes les frustracions i amb totes les alegries. Aconsellem una bona dosi de tossuderia, de paciència i de bon humor per fer aquest camí.
Autors: Jaume Cela i Juli Palou, mestre i professor de la Universitat de Barcelona respectivament.
(Extracte d'un article publicat a la revista Perspectiva Escolar 246 i reproduït a la revista Estris 152, nov./des.2006, amb autorització dels autors)
http://www.peretarres.org/50anys/detall_article.asp?id=4
Declaració particular dels drets dels infants i joves
Aquesta declaració de drets no és universal. Desgraciadament hi ha moltes criatures que encara no tenen les necessitats bàsiques cobertes i tot el que proclama aquesta declaració és, per a ells, paper mullat.
Aquesta declaració només pretén cridar l'atenció davant de les dimissions que sovint fem els adults del nostre paper d'educadors dels més petits. També pretén cridar l'atenció davant d'unes exigències que imposem als més menuts i a les més menudes, exigències que no sorgeixen de les seves necessitats, sinó que més aviat neixen de la nostra inseguretat davant del futur i, potser, de la nostra impotència i de la nostra por.
Aquests són els nou drets que volem defensar. El desè (si és que sempre ha d'haver-hi un desè) el podeu escriure vosaltres.
Dret a conèixer el valor d'un 'no'
Els nens i les nenes tenen necessitat de sentir la paraula 'no'. Davant de les moltes demandes que ens fan hem d'aprendre a dir 'no'. No sempre, és clar. Només quan és convenient. Ja sabem que algú ens preguntarà quan é convenient dir 'no'. La resposta no la tenim nosaltres; cadascú ha de trobar la seva. L'únic que podem dir és que la intuïció sempre ajuda a orientar-se i que convé tenir una bona dosi de sentit comú a l'hora de prendre decisions.
Dret a mirar la tele una estoneta, i a mirar-la acompanyats
La televisió pot presentar-nos espectacles llastimosos al costat de programes que mostren un alt grau de sensibilitat i intel·ligència. Allò que hem de fer és saber optar i, sobretot, ensenyar a optar. Els nens i nenes tenen dret a veure la televisió. Aquest dret, però, demana companyia, perquè del diàleg que la criatura estableix amb l'adult en traurà lliçons que l'ajudaran a conèixer, a saber, a viure, a conviure i a estimar. El mal amenaça quan el televisor es converteix en una nova mainadera, en una nova metàfora de la soledat. Els infants tenen dret, també, que se'ls ensenyi a fer una acció molt senzilla: apagar el televisor.
Dret a no saber nedar, ni anglès, ni música, ni ballet, ni bàsquet, ni karate...
abans de quatre anys, per exemple. Les criatures tenen dret a no tenir una agenda de primer ministre. Tenen dret a tenir una vida relaxada, sense imposicions que sacrifiquen el present a l'altar d'un futur que els adults intentem imaginar i que oblida que la vida acostuma a ser una sorpresa. Per a tot hi ha un temps, i aquest temps ha de respondre al sentit de la mesura. No podem oblidar que els nens i nenes necessiten jugar com necessiten el pa que mengen, perquè amb el joc tenen la possibilitat d'organitzar el món, d'imaginar-lo, de recrear-lo, d'estructurar-lo i desestructurar-lo. Necessiten jugar, necessiten el conte abans d'anar a dormir, necessiten la mà de l'adult quan han de travessar el carrer i necessiten un parell d'orelles disposades a escoltar els seus relats.
Dreta a avorrir-se
Els nens i les nenes necessiten badallar per culpa de l'avorriment. Ens horroritza que un nen o una nena badi. Hem oblidat que badar és deixar el pensament entre dues aigües, en una mena de terreny de ningú. Badar és construir lentament. L'avorriment és una de les mares de la creació, és la parada que fem per recuperar l'aire. És el pas que fem enrere per agafar impuls per anar avançant. Gosem afirmar que l'avorriment està darrere de totes les obres que els éssers han creat per ser contemplades pels altres.
Dret a saber què és la tristesa
La vida, per sort de tots, no és un parc temàtic. Hi ha moltes situacions que ens estoven, des de la mort de persones estimades fins a moltes de les situacions en què la dignitat humana queda per sota dels límits. La tristesa és un sentiment tan necessari com l'alegria, perquè ens dóna la mesura de la nostra condició humana. Els nens i les nenes tenen dreta a saber que hi ha vivències tristes que també ens ensenyen a viure. De tant en tant convé plorar.
Dret a caminar pel súper sense donar trompades amb el carretó a la gent gran
Els nens i les nenes tenen dret a saber que les altres persones tenen cames, sobretot la gent gran, que les tenen cansades i amb varius doloroses. D'aquest dret en penja un altre: el dreta a no tenir el caramel després d'un bon marraneig. Si veiem que no sabrem resistir-nos a la seva demanda, més val que no castiguem el públic amb crits o espectacles que no fan altra cosa que mostrar la nostra impotència.
Dret a tenir uns adults al costat que no llencin les burilles del cendrer del cotxe al mig del carrer
Els nens i les nenes tenen dret a tenir uns adults que prediquin amb l'exemple. Els valors per viure i conviure es mostren a través de la coherència entre els valors que desitgem i la nostra pràctica quotidiana. No calen discursos abrandats ni declaracions solemnes. Només una micona de coherència i de fidelitat a allò que creiem.
Dret a ser escoltats
Els nens i les nenes tenen dret a ser escoltats amb tot el cos, amb les orelles i amb els ulls, amb la tíbia i el peroné, amb el cor i el cervell. Tenen dreta a ser escoltats des d'una actitud que no demani explicacions, que no castigui, que no critiqui, que no emeti judicis de valor, perquè a vegades allò que necessiten és, senzillament, sentir-se acollits.
Dreta a conèixer que hi ha uns límits
Els nens i les nenes tenen la necessitat de tenir límits. Els han de conèixer i respectar per poder créixer amb harmonia, de manera saludable i joiosa. Han de ser uns límits raonats i raonables, i sobretot clars. han de saber que sovint necessiten el permís d'algú per fer tal cosa, que no poden arribar a l'hora que volen, que no tenen dreta a llençar al carrer les closques de les pipes, que han d'adreçar-se als altres procurant no maltractar la seva imatge, que no poden posar la música al volum que volen, que a vegades han de deixar el seient a una altra persona, que... El pitjor límit que hi ha és no conèixer els límits.
Ja ho veieu. No són grans coses, les que hem exposat. Però són detalls petits que van configurant una manera d'entendre la vida i les relacions entre les persones. Els exemples podrien ser uns altres. Només demanem que sapiguem transcendir les anècdotes per poder trobar alguna categoria.
Tot plegat es pot resumir d'aquesta manera: hem d'abocar els nostres nens i nenes a viure la vida de la manera més intensa possible, amb totes les frustracions i amb totes les alegries. Aconsellem una bona dosi de tossuderia, de paciència i de bon humor per fer aquest camí.
Autors: Jaume Cela i Juli Palou, mestre i professor de la Universitat de Barcelona respectivament.
(Extracte d'un article publicat a la revista Perspectiva Escolar 246 i reproduït a la revista Estris 152, nov./des.2006, amb autorització dels autors)
http://www.peretarres.org/50anys/detall_article.asp?id=4
